L’Esglèsia catòlica i el seu bàndol.

Vaja per endavant que l’Església catòlica té tot el dret a honrar els seus. Aquells religiosos que foren víctimes dels excessos de la primera etapa en què, en territori encara republicà, patiren les malifetes dels que veien en ells a representants del Glorioso Alzamiento. Quede clar també el nostre respecte per aquelles víctimes, per cert, en record de tots els quals hi ha hagut memòria particular i pública sobrada durant 40 anys.
Ara bé, vull destacar que l'afany de reconciliació per part de l'Església catòlica mostra altíssims nivells d’irresponsabilitat perquè oblida, obvia i, per tant, menysprea la resta. I, en no reivindicar totes les víctimes, segueix així posicionant-se en contra d’allò que el seu evangeli preconitza: l’estima per l’altre. En actes com ara els de la canonització massiva, no hi ha repulsa contra els que provocaren la guerra, establiren la dictadura del general Franco i promogueren la posterior repressió organitzada contra individus, partits polítics, entitats culturals... I, especialment, contra la nació dels catalans, balears i valencians: recordeu si més no la màxima “España antes roja que rota”. Què ha canviat des d’aleshores fins a les paraules del portaveu de la Conferencia Episcopal, Martínez Camino? "Lo necesitamos [l’acte de beatificació] en estos momentos en que la reconciliación nacional parece amenazada".
L’altra conseqüència directa d’aquesta beatificació és el posicionament en contra just en aquests moments polítics en què s’aprova la Llei de la Memòria Històrica. Per cert, un parèntesi: llei davant la qual Esquerra Republicana votà en contra al Congreso a pesar d’haver-hi treballat tant, perquè no condemna ni deslegitima la dictadura en no reconèixer la condició de víctima a les persones represaliades. Però sobre aquest punt, ja en tornarem en un altre moment!
D’aquesta manera, la jerarquia catòlica espanyola crida en col·laboració amb la seua mediaticoagressiva caverna i, mai millor dit, “urbi et orbe” que sols recolza un bàndol, el seu, i ens llança a la cara tot un seguit de qüestions: la negació del reconeixement d’haver anat de la mà del franquisme a més d’haver servit de ferramenta per a la seua implantació, es situa en contra de les lògiques compensacions morals i econòmiques per a la gent perseguida per actes repressius del franquisme, no reconeix els que patiren privació de llibertat per motius d’opinió, d’idees, sexual... oblida els exiliats, menysté la incautació de béns particulars i de partits, es riu de la documentació incautada amb finalitat repressora...
Conclouré: hi ha ciutadans que resistim, que vivim fora de l’aprovació de la Memòria de mínims, que sols canviarà el paisatge, i molt, molt lluny de l’Espanya de mantellina i rosari que pretén arribar a les 10.000 beatificacions, de màrtirs de la Guerra Civil. Precisament els que diuen que no s’ha de remoure el passat!

Salut i memòria!