L’any nou que just ara comença ens ha dut la desagradable sentència del Tribunal Suprem que obliga a desmantellar les obres de rehabilitació i restauració del teatre romà de Sagunt. Un dur tros de carbó des ses reials majestats d’Orient, que no tingueren a bé el recurs de súplica del nostre consistori perquè les dues administracions codemandades, la Generalitat i l’Ajuntament de Sagunt, acordaren que les obres a fer al teatre eren possibles, és a dir, que l’enderrocament era executable.
I el nostre alcalde, Alfredo Castelló, aplaudeix a rabiar aquesta “solució” a la polèmica encetada allà pels noranta pel seu partit contra un projecte (encara per finalitzar) premiat per diverses Escoles d’Arquitectura, així com recolçat per arquitectes de prestigi internacional, Santiago Calatrava entre ells!
La maquinària del Partido Popular en una oposició furibunda, acientífica, demagògica, reaccionària, mesquina... amb la col·laboració del diari Las Provincias de Mª Consuelo Reyna han guanyat la guerra que ells començaren. Ara bé, han de saber que aquella postura contrària dels saguntins s’ha tornat aprovació perquè el poble ha comprovat que la rehabilitació del teatre ha estat útil; la gent constata diàriament, encara que no agrade a gran part, que és un pol que atrau turisme i sap que és l’espai escènic més important que tindrà mai Ciutat Vella.
Doncs, res, Alfredo: a fer un curset de cuina amb el Ferran Adrià, el màgic inventor de la “deconstrucció” de la truita de creïlles. A vore com ens expliques ara a la ciutadania i als veïns, als atemorits comerciants que depenen directament del turisme, a la gent que ens preocupa el patrimoni, als que ens agrada anar al teatre, als que admirem les representacions d’obres clàssiques, als que usem la raó per davant dels apriorismes... a vore com ens convenceu tu i el teu partit de la bondat de tornar a eixe “estat original” del monument!
Per contra, a la gent que volem salvar aquest obra i ens oposem a la seua demolició ens queda, en primer lloc, la manifestació ciutadana i demanar el recolçament a institucions, representants de la judicatura, partits polítics, experts en art i arquitectura, entitats de molt diferent tipus, ciutadans...
Però, especialment, ens hem d’esforçar per explicar als ciutadans encara reticents amb l’actuació que “tornar” al que hi havia serà tornar a l’edifici “pastiche” que era als huitanta (agafeu una foto de principis de segle XX i una altra de just abans de la restauració). Les 16 actuacions que s’hi realitzaren en el franquisme, algunes absolutament patètiques, havien deixat una càvea (lloc per als espectadors) en què sols el 20% era romà. Caldrà ensenyar-los que un teatre romà es caracteritza bàsicament perquè té escena (lloc on hi ha la representació). Estem obligats, en definitiva, a valorar eixe “diàleg” (estètica i gustos a banda) que feren els arquitectes Manuel Portaceli i Giorgio Grassi entre els antics elements i els de nova construcció; ensenyem que el resultat final no intenta ofegar el que hi havia sinó posar-lo en ús efectiu; que tot ha estat realitzat seguint estudis tècnics i de materials sense oblidar l’observació d’altres exemples de rehabilitacions arreu del món.
Us he de confesar una cosa: l’altra nit vaig somniar que l’emperador Tiberi, aquell que establí sancions al segle I a tot aquell qui causara danys als edificis públics, feia guàrdia per Saguntum. I açò, com a republicà militant que sóc, m’ha descol·locat tota la setmana.
I el nostre alcalde, Alfredo Castelló, aplaudeix a rabiar aquesta “solució” a la polèmica encetada allà pels noranta pel seu partit contra un projecte (encara per finalitzar) premiat per diverses Escoles d’Arquitectura, així com recolçat per arquitectes de prestigi internacional, Santiago Calatrava entre ells!
La maquinària del Partido Popular en una oposició furibunda, acientífica, demagògica, reaccionària, mesquina... amb la col·laboració del diari Las Provincias de Mª Consuelo Reyna han guanyat la guerra que ells començaren. Ara bé, han de saber que aquella postura contrària dels saguntins s’ha tornat aprovació perquè el poble ha comprovat que la rehabilitació del teatre ha estat útil; la gent constata diàriament, encara que no agrade a gran part, que és un pol que atrau turisme i sap que és l’espai escènic més important que tindrà mai Ciutat Vella.
Doncs, res, Alfredo: a fer un curset de cuina amb el Ferran Adrià, el màgic inventor de la “deconstrucció” de la truita de creïlles. A vore com ens expliques ara a la ciutadania i als veïns, als atemorits comerciants que depenen directament del turisme, a la gent que ens preocupa el patrimoni, als que ens agrada anar al teatre, als que admirem les representacions d’obres clàssiques, als que usem la raó per davant dels apriorismes... a vore com ens convenceu tu i el teu partit de la bondat de tornar a eixe “estat original” del monument!
Per contra, a la gent que volem salvar aquest obra i ens oposem a la seua demolició ens queda, en primer lloc, la manifestació ciutadana i demanar el recolçament a institucions, representants de la judicatura, partits polítics, experts en art i arquitectura, entitats de molt diferent tipus, ciutadans...
Però, especialment, ens hem d’esforçar per explicar als ciutadans encara reticents amb l’actuació que “tornar” al que hi havia serà tornar a l’edifici “pastiche” que era als huitanta (agafeu una foto de principis de segle XX i una altra de just abans de la restauració). Les 16 actuacions que s’hi realitzaren en el franquisme, algunes absolutament patètiques, havien deixat una càvea (lloc per als espectadors) en què sols el 20% era romà. Caldrà ensenyar-los que un teatre romà es caracteritza bàsicament perquè té escena (lloc on hi ha la representació). Estem obligats, en definitiva, a valorar eixe “diàleg” (estètica i gustos a banda) que feren els arquitectes Manuel Portaceli i Giorgio Grassi entre els antics elements i els de nova construcció; ensenyem que el resultat final no intenta ofegar el que hi havia sinó posar-lo en ús efectiu; que tot ha estat realitzat seguint estudis tècnics i de materials sense oblidar l’observació d’altres exemples de rehabilitacions arreu del món.
Us he de confesar una cosa: l’altra nit vaig somniar que l’emperador Tiberi, aquell que establí sancions al segle I a tot aquell qui causara danys als edificis públics, feia guàrdia per Saguntum. I açò, com a republicà militant que sóc, m’ha descol·locat tota la setmana.
Salut i Cultura!
